Comerços fets amb il·lusió,
cases plenes de records,
ara tot és marró i no hi ha color,
i encara no assimile el dolor.
El poble on he crescut devastat,
sense cotxes ni supermercats,
per no parlar dels morts que han trobat
i que es podrien haver evitat.
És cert que la natura no té culpa,
però sí la tenen els de dalt,
que estaven de farra mentrestant.
A la ciutat de la pólvora anem a lluitar.
Què faríem sense els voluntaris…?
Ens han portat menjar
i s’han posat les botes per ajudar
perquè el poble torne a brillar.
I també parlaré del poble,
que ha estat més unit que mai,
tots arrimant el muscle per ajudar
i crear el lema de: “sols el poble salva al poble”.
Abans els nostres complements eren altres,
abans portàvem bossa de mà o portamonedes,
ara granera i també el mal d’esquena.
Sabem que açò passarà
que València tornarà a sonar,
que estarà unida i tornarem a ballar,
i tal vegada el malson acabarà.
Quan tot estiga millor,
tornarem a escoltar la música pel carrer,
tornarem a posar-nos les sabates de vestir,
tornarem a no tindre fang als dits,
però tornarem junts.
Podem estar orgullosos de la terreta
perquè som exemple d’admiració
i també de dedicació,
on no falta l’amor.
I per últim, un minut,
un minut per les persones que ho intentaren,
ho intentaren i no pogueren salvar-se’n,
i se n’anaren sense dir un adeu…